31 de maig 2011

El pare ha heretat del fill (pètals de rosa en un gintònic amb pebre)



“Això havia d’acabar malament”- Fa tres anys que, entre altres feines, sóc portaveu del meu grup parlamentari a la Comissió de Defensa. Aquesta responsabilitat m’ha portat a tractar amb freqüència a la ministra Carme Chacón, a qui ja coneixia dels nostres anys de professors a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona. Temps per tractar-la, per debatre, per pactar, per coincidir i per discrepar. Temps per conèixer-la. I durant tot aquest temps he conegut dos característiques que la fan difícil en el tracte quotidià: la inflexibilitat de qui vol guanyar les partides sempre 10 a 0 (això és impossible en política i en tantes coses bàsiques de la vida) i una presumpte superioritat moral de l’esquerra que ella vol encarnar les 24 hores del dia sense el més mínim marge per la distensió ni per l’empatia d’entendre que l’altre pot tenir també un punt de raó. Així ho hem viscut els altres però també els seus, els socialistes catalans, que fa anys que la noten lluny. Lluny....en la galàxia del somni de ser presidenta del Govern d’Espanya. Lluny...per fer mèrits en el socialisme espanyol fins al punt d’espetar-me a la cara en el debat més dur que he tingut mai en el parlament que “cada dia soy menos nacionalista, más alejada de sus posiciones”. Mèrits per fer possible un somni alimentat per el president Zapatero. Ara Zapatero l’ha fet caure (diferent de “deixar-la caure”). Una víctima? No, una ingènua presumpte! Una zapaterista deixada a la deriva pel seu mentor...dos jugadors que es fan trampes utilitzant el mateix llibre d’estil. “Això havia d’acabar malament” anava dient cada dia que passava, cada cop que l’escoltava, cada posada en escena que presenciava. I ha acabat malament.

“Els pares hereten dels fills”- Dimarts, un dels principals “entrenadors” de la candidatura telegènica de Chacón (que ja tenia la pàgina web de les primàries feta per obrir el divendres a la tarda) em deia al final del Ple, en aquella hora suau que corre l’airet de la primavera al pati del Congrés: “T’asseguro que hi haurà primàries. I anem a guanyar-les. Ja saps que allò més freqüent en política és que els fills heretin dels pares (Chacón per Zapatero) i no pas que els pares heretin dels fills (Rubalcaba per Zapatero)”. Doncs el pare heretarà del fill. No és una herència del tot atorgada amb lliure consentiment. S’han mogut molts fils aquesta setmana pel sotabosc del socialisme espanyol absolutament entrat en pànic i histèria. Aquesta setmana el parlament no ha funcionat correctament. Els socialistes no hi eren. No es convocaven ponències legislatives, s’anul•laven reunions, no compareixien representants de la majoria a reunions d’alt nivell...els socialistes esperaven que la ferida sagnant del diumenge (un esborranc històric) es convertís en ferida lluminosa. Esperaven una catarsi. I si pel camí havien de sacrificar ambicions per aferrar-se a certeses, estaven disposats a tot. Dimarts a la nit, mentre es produïa la conversa en la que Zapatero comunicava a Chacón que la feia caure, varem trobar, sortint de sopar del Come Prima per celebrar amb una humil i digníssima pasta italiana els resultats de diumenge, un grup de socialistes confraternitzant amb els nacionalistes bascos en el carrer del Prado. Allò ens va portar a una copa digestiva (un gintònic s’ha de dir que és un digestiu per assentar bé el menjar i, si s’escau, fer el rotet). El socialisme entonava a l’uníson: “ens estimem molt a Carme però ara no és el moment de jugar amb foc...ens l’estimem molt...(amigues personals, diuen totes)...però si es presenta el partit la castigarà”. No calia, ja sabia després de la conversa amb el que li havia alimentat les esperances que no seria així. El socialisme s’aferrava a un got d’aigua de tònica amb ginebre contra els mosquits en l’hora de la tensa espera. És inacceptable aquesta tendència a destrossar un digníssim got d’aigua de tònica amb destil•lat de ginebre que ara es produeix a cop de cogombres (que ja es veu que fins i tot maten a Alemanya), fruites dolces i pètals de roses. Una frivolitat que emmarcava molt bé aquelles hores d’angoixa socialista: pètals de roses i cogombres...en el Titànic que s’inclinava en el bar Miau de la cantonada de la Plaza de Santa Ana. En un moment dèbil de personalitat pròpia baixa vaig cedir a la insistència del propietari del bar que em va prometre el millor brevatge del món. Va resultar ser un gintònic amb pebre. La set "apretava". Pur verí. Inacceptable. Vaig passar mala nit, com Chacón. En aquelles hores, Rubalcaba ja havia mogut els barons territorials que s’havien sumat a la petició de Patxi López de fer un Congrés extraordinari (Zapatero agafat per ganyet). Les hores decisives. El plat estava servit. Seria plantejat amb tots els seus ornaments (pètals de rosa socialista) el dimecres al matí abans i després de la sessió de control. El pare heretava del fill. Escena de caiguda de taló del zapaterisme amb Felipe González en un angle de l’escenari il•luminat per una potent llum. Rubalcaba sortint del matoll. L’àngel caigut preparant el seu discurs amarg. Música de Tannhäuser.

I ara, què?- Rubalcaba, que va dir que “ell sempre respecte les formes” (última carícia a Chacón, després de tant de temps...), va recordar en el seu discurs d’acceptació de l’encàrrec que ell havia format part dels governs de Felipe González i de Zapatero. Cita explícita a l’ortodòxia felipista per fer baixar els nivells d’ansietat de la resultant de tants anys de frivolitat zapaterista. Rubalcaba es presentarà com a “reconductor” cap a la socialdemocràcia clàssica (que també està en crisi) del projecte vaporós que ha portat el socialisme a la derrota més humiliant des del retorn de la democràcia. Hi haurà més partit. Hi haurà, ara amb més probabilitat que abans d’ahir, un escenari sense majoria absoluta per a cap partit. CiU, ho noto, pot recollir un vot pràctic, útil, amb un encàrrec ben concret: arregleu tot això amb un nou règim de separació de bens patrimonials mentre compartim teulat però no pas habitació ni pis (ni gaire amor, ni afecte). Un vot útil: pacte fiscal i gestió dels aeroports. La legislatura ara té més possibilitats d’acabar al març (per la tossuderia de Zapatero i perquè Rubalcaba necessita preparar la seva candidatura). Però el Consell Europeu de juny serà clau per saber si el Directori europeu dóna sis mesos de crèdit o si torna a sobrevolar el fantasma del 12 de maig de 2010 (al precipici de la fallida econòmica general). Si fos així, es precipitaria el calendari electoral. En tot cas, els altres partits hem restat en segon terme. De manual: quan l’oponent s’embolica, no el distreguis. Música: Variacions Golberg per començar el seré camí cap al govern dels ajuntaments de Catalunya i cap a un escenari decisiu en l’aritmètica del Congrés dels Diputats. I prous emocions per aquesta setmana.

22 de maig 2011

Insofferenza (una impaciència desesperada)




Irritació- Cinc milions d’aturats ( que representen un 20% de la població activa), un 43% d’atur juvenil, una crisi que s’allarga, una generació amb quinze anys ininterromputs de bonança que hem passat de les aules a la hipoteca, els fills i algun cabell blanc ( la meva generació, una generació una pèl consentida). D’alguna manera o altre havia d’esclatar la irritació, el que en italià s’anomena insofferenza (una impaciència desesperada). Ara és l’hora d’escoltar, escatir el que demana aquest moviment més enllà de la glopada inicial indignada i autoreferencial (quan és té poca esperança, queda la reacció iconoclasta). Res serà igual, no per aquestes concentracions, sinó des del dia que varem veure’ns davant la crisi econòmica més important dels últims 80 anys. La solució no passarà principalment per més pes del sector públic (els comptes no quadraran durant una temporada) sinó per un retorn a les cel·lules més bàsiques de solidaritat. Un retorn a “la vida petita”, que diuen els pagesos de la Garrotxa.



També serà el moment que ens passaran els escàners sobre el conjunt dels polítics ( a mi que em revisin). I després veuran que el problema no està en el sistema democràtic representatiu. Sinó en el individualisme, la cultura del diner fàcil amb el mínim esforç, l’estraper-lo dels nostres temps (econòmic, social, acadèmic...), la falta de vocacions per fer carreres professionals de llarg recorregut amb la dignitat de cultivar amb passió una feixa petita però fecunda i no pas un camp bast i mal menat.



El problema està en un país (Espanya) que no té (ni ha tingut mai) les condicions de país industrialitzat centreeuropeu. La solució ha de ser un país (Catalunya) que torni a mirar nord enllà, per enmirallar-se en les societats on diuen que la “gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç” (Salvador Espriu). O ens apropem a aquesta Europa que ja creix o els millors se n’aniran, i continuarà el coragre.


La irritació líquida- Expressada la preocupació i el respecte per les manifestacions, també s’ha d’apuntar que vivim en una societat líquida. Aquest mateix individualisme farà que el que avui es manifesta potser si demà ha trobat una feina abandoni l’encapçalament de la manifestació i deixi plantat el moviment que es pregunta i busca respostes. On va anar a parar la injusta, violent i dura mobilització dels joves francesos que van sortir al carrer ara fa un any per protestar perquè l’edat de jubilació a França ha passat dels 60 als 62 anys?



El socialisme durant dècades ha redistribuït la riquesa però no ha fet cap pedagogia de la solidaritat de base. Més aviat ha fomentat una societat individualista on quasi tot era possible en versió “low cost”. Ara aquesta societat es remou.

Ara més que mai, llei electoral catalana

Un dels punts clars de les protestes d’aquests dies és la petició vaga d’una reforma de la llei electoral. Tal vegada la llei nascuda de la transició per una societat que no sabia votar (quaranta anys fent perdre múscul democràtic, matant-lo) era la més apropiada. No sabria dir com es pot reformar la llei electoral espanyola ara mateix en el sentit de les demandes. Però sí que sé que en l’acord CiU-PSC pel debat d’investidura del president Mas hi ha un punt referit a la reforma de la llei electoral. L’acord és quasi total: un diputat elegit per sistema majoritari per cada comarca i districte de Barcelona. La resta de diputats elegits en llistes de partits. El sistema mixta alemany que combina representació directa amb uns quants diputats amb especialitat sectorial i sense un fort vincle territorial. Aquesta reforma electoral s’hauria d’aprovar en la primera meitat de la legislatura. Bàsicament està en mans del PSC. I, a més, estic convençut que a ells els hi convé.

Alemanya: portes obertes a immigrants formats

A Alemanya, motor econòmic d’Europa, preocupa molt la demografia que té una corba pèssima. A Catalunya també tenim una corba demogràfica dolenta però aquí aquest debats no fan forat en la societat. La canceller alemanya Angela Merkel té un pla que proposarà la propera tardor. Un pla que contempla elevar l’edat de jubilació dels 67 als 69 anys pels joves nascuts a partir de 1977. I que contempla obrir les portes de bat a bat a la immigració qualificada professionalment. Un pla per anar a totes. Alemanya sempre va a totes. Aquí podríem fer un pla per captar la immigració altament qualificada? On els rebríem? Amb quins projectes? Tindríem crítiques? A Catalunya hauria de ser possible, si fem una societat que miri nord enllà.

Després d'avui

Avui hi ha eleccions a 13 comunitats autònomes espanyoles. Després d’avui, començarà la revisió del mapa autonòmic, l’aprimament de les administracions, noves formules de serveis compartits...després d’avui es veurà que Catalunya només ha guanyat sis mesos perquè ha començat primer la reforma per sortir de la crisi amb les finances sanejades també primer.

“Ama il sesso, e allora?”

Això només pot passar en la civilitzada i sofisticada societat liberal francesa. Divendres, a més de fer campanya, vaig tenir temps durant un vol de llegir amb fruïció el Corriere della Sera i em vaig trobar a la pàgina 17 una carta de Carmen Llera Moravia. Carmen Llera és una escriptora nascuda a Pamplona que es va casar; quan ell ja era gran, amb l’escriptor italià Alberto Moravia, fill d’una família burgesa de jueus no practicants i gran figura literària. Carmen Llera va tenir una relació sentimental amb Dominique Strauss-Kahn entre el 2003 i el 2005. Els dos ho han reconegut amb gran normalitat com és habitual en els cercles de l’alta societat parisenca. I ara, l’examant de Strauss-Kahn, en lloc de romandre callada, surt amb una breu carta d’una gran força literària i defensora d’una manera europea de fer les coses davant l’americanisme justicier. Algunes frases: “ama il sesso e allora? non mi sembra un delitto, a volta il corpi esprimono più della parole...” i encara més: “Non so cosa sia successo nella suite del Sofitel, probabilmente c’è stato un rapporto consenziente, ma escluderei la violenza sessuale, non vorrei che Dominique Strausss-Khan diventasse “le bouc émissaire” di un certo puritanesimo americano, antieuropeo e antifrancese”. Acaba: “Desidero solo che possa dimostrare subito la sua innocenza e tornare l’uomo libero e sorridente che ho visto gioni fa”. L’amor, l’afecte, el coratge...d’una exmanat que surt a la palestre en les hores baixes de l’home que va ser amor per ella. Literari, sense cap dubte. I també molt europeu davant el puritanisme americà “antieuropeu i antifrancès”. Això només pot passar a París.

14 de maig 2011

Què té Benavente que no tingui Caldes? (sobre la N-II)



El divendres 6 de maig, primer dia de campanya, el Govern de l’Estat va autoritzar els tràmits per la licitació de diferents obres públiques per tota la geografia espanyola. Continuo el seguiment atent de les obres de l’autovia A-66, l’autovia de la Plata, que uneix el Cantàbric amb Sevilla. El Govern ha autoritzat una obra de 49 quilòmetres d’autovia entre Benavente i Zamora. El preu de l’obra és de 210 milions d’euros. Cada dia passen per aquesta carretera 4.546 vehicles. La unió Europea aconsella desdoblar a partir dels 15.000 vehicles diaris. Aquell mateix divendres es va autoritzar els 6 quilòmetres de la N-II entre Caldes de Malavella i Sils, l’obra aturada des de fa anys. Per Caldes hi circulen més de 22 mil vehicles cada dia. Per què a Girona no li arriba, d’una tacada, una licitació de 49 quilòmetres que resoldria mitja N-II? Per què? Això s’ho pregunta el soldadet de plom de Manel, net de cor i batallador, que s’ha convertit en el soldadet de plom més famós del moment musical en català.

Massa alta velocitat?

A Girona esperem en candeletes l’arribada del tren d’alta velocitat que havia d’haver arribat el 2004. Ara el govern acaba de treure a licitació obres del tren d’alta velocitat per valor de 3.829 milions d’euros a Extremadura i una nova entrega per valor de 2.332 milions d’euros per Galícia. I 409 milions d’euros per el tren d’alta velocitat a Santander. És normal que el tren arribi a Girona, que vol dir, anar passant cap a Europa. Però és normal que Espanya sigui l’Estat del món amb més quilòmetres d’Alta Velocitat? És raonable que es continuï licitant en època de profund dèficit noves línies de trens cap a Extremadura, Galícia i Cantàbria? No és menyspreu territorial, és que no és el moment. I que per alguns tot és molt fàcil i per altres, en obra pública de l’Estat, tot ens és molt difícil.

Una campanya més curta?



En el començament de la democràcia recuperada les campanyes electorals duraven tres setmanes. I, de fet, la llei electoral encara ara diu que les campanyes duraran entre dues i tres setmanes. Però és pràctica general convocar eleccions amb un període de campanya per la banda baixa del que és possible. Amb la multiplicació dels canals d’informació, les noves tecnologies i l’arrelament del sistema de partits...potser seria hora de pensar en una campanya electoral més curta. Amb deu dies n’hi hauria prou per traslladar programes electorals, fer debats i recórrer el conjunt de la demarcació electoral. El temps s’ha accelerat. Els missatges s’han fet més sintètics i ha crescut exponencialment la seva capacitat de transmissió. La campanya pot ser ben plena i una mica més curta. Una idea per discutir.

La política espectacle



M’agrada la política i crec que, ben feta, té moltes coses de bé. La política és indispensable. Però em repela la política espectacle. I també la política impúdica. M’agrada la política del debat de les idees i de la transformació de la realitat. Això es porta o no es porta en les venes dels candidats. Aquesta setmana una candidata a l’alcaldia de Màlaga ha anunciat el seu embaràs en ple míting. I aquests dies és fàcil escoltar amb tota impunitat algun candidat mentint. Sobre coses de Girona, per exemple, no es pot ser socialista i defensar el traspàs de l’aeroport o dir que el proper mandat serà el del soterrament del tren convencional i l’enderrocament del viaducte si s’escolta el que diuen i sostenen els mateixos socialistes al Congrés dels Diputats.

PSC: sense novetats



Ja ho va dir tot Ernest Maragall, Jordi Hereu, José Antonio Donaire (exdiputat del PSC per Girona), i el corrent Nou Cicle: no s’entén que els diputats del PSC votessin en contra al Congrés del que van votar els seus col·legues a favor al Senat i del que van sostenir en el Parlament català. En referència al 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat que el Govern central va transferir de bestreta el 2009 i el 2010 i que no ho vol fer el 2011. No cal afegir-hi gaire res més. Sense novetats i en la tònica dels últims 25 anys. No es pot governar amb eficàcia Catalunya sense Grup Parlamentari propi al Congrés.

Síria

Els que es van oposar a la intervenció militar a Líbia ho van fer sostenint que s’aplicava una doble vara de mesurar segons els Estats. En aquell moment no era cert. A Líbia es va començar a intervenir quan Moammar al-Gaddafi ja havia bombardejat i mort entre 6.000 i 10.000 civils. Massa tard. A Síria ja han mort més de 850 civils reprimits pel règim totalitari. O les coses evolucionen a bé a Síria o serà l’hora de no aplicar, ara sí, dobles vares de mesurar.

Mesures de racionalitat

Aquests dies de campanya vaig de municipi en municipi fent costat als nostres candidats. Estem en ple bullici. I m’agrada haver escoltat propostes carregades de sentit comú en la línea de mancomunar serveis i fer estalvi. M’ha agradat escoltar els candidats de la meva força política a Palamós, Calonge, Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols en un acte conjunt proposant compartir i integrar serveis. M’ha agradat escoltar els candidats de Quart i Fornells de la Selva proposant compartir policia municipal. O hi posem racionalitat o ens racionalitzaran. A Grècia, ara fa un any, van suprimir per llei dos terceres parts dels municipis i a Portugal tancaran la meitat dels ajuntaments. Que quedi clar que això no és el que proposo per Catalunya. Potser sí per les dues Castelles que elles soles tenen la meitat dels municipis d’Espanya.

La recuperació

En aquesta península alguns continuen en una llarga becaina després de quinze anys de festa mentre a Catalunya hem començat el sanejament del dèficit del 10% per posar les bases de la recuperació. Alemanya i França ja creixen en escenari post-crisi. Hem de voler ser com França i Alemanya perquè la recuperació espanyola va per llarg. Catalunya ha de fer dependre menys la seva economia de la balança comercial amb la resta de l’Estat i incrementar l’exportació (un 14% més el primer trimestre d’aquest any). Així començarà més aviat la recuperació econòmica. I podrem fer més coses de nivell, un cop resolt el pacte fiscal. I tornarà l’enveja entre territoris. Però si l’enveja és humana i a vegades inevitable, també és malsana.

Un any civilitzat

El 13 de juny farà un any que es van celebrar eleccions a Bèlgica després de la caiguda del govern l’abril de 2010. Bèlgica porta, doncs, més d’un any amb un govern en funcions. Que administra els afers ordinaris. Una mena de govern de guaret. I Bèlgica ha crescut més d’un 2% el seu PIB en l’últim any. I les coses de l’administració del dia a dia funcionen de forma civilitzada. És clar que no patrocino els governs en precari. Però el cas belga ens ha d’invitar a reflexionar sobre com és possible governar bé sense emprenyar.

Ara fa un any, tot va canviar



El 12 de maig va fer un any que el president del Govern, Rodríguez-Zapatero, va pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats per comunicar, en 25 minuts, que la situació econòmica era extremadament delicada i que es proposava retallar despesa per evitar una intervenció. El 7 de maig va ser el dia horrible en que els ministres d’economia de la UE van calibrar la intervenció de l’economia espanyola. La vicepresidenta Salgado va procedir a unes retallades de gran calat però, sobretot, va centrifugar el dèficit a les Comunitats Autònomes, les grans prestadores de serveis: Educació, Sanitat i a Catalunya també policia i presons. Un any després, el Fons Monetari Internacional ha fet oficial que Espanya ha passat de ser la 8ena a la 12ena economia del món i que no preveu creació d’ocupació de qualitat fins el 2017. Aquesta és la situació. I que ell 22 de maig els socialistes tindran un correctiu a les urnes forma part de la seqüència d’una governació que, enfilada en la cresta de la bombolla immobiliària, ens va fer creure que podíem viure per sobre de les nostres possibilitats. Ara, és el tornar a començar. El que ja ha fet Catalunya amb mesos d’avantatge i rigor. El que faran molts després del 22 de maig. El que haurà de fer un govern que d’aquí a un any tindrà nou president.

Què fer a "El Valle de los Caidos?"

Dimecres 4 de maig. Comissió Constitucional. Compareixença del vicepresident primer Pérez-Rubalcaba, per informar de l’aplicació de la llei de memòria històrica. Ens informa que al Valle de los Caídos hi ha uns 33.000 cadàvers impossibles d’exhumar perquè s’han barrejat els ossaris. D’aquests 33 mil, 21 mil estan identificats. Els governadors civils tenien instruccions d’enviar al Valle de los Caídos als “Caidos por Diós y por la patria” de cada província. Però també hi ha republicans enterrats. De fet, Rubalcaba ens recorda que hi ha dos cadàvers clarament identificats: Francisco Franco i Primo de Rivera. Li pregunto si el Govern de l’Estat té voluntat d’exhumar els dos cadàvers identificats. No és una pregunta innocent. Ja n’havíem parlat. A la sortida em diu, amb somriure maliciós, que ha fet com si no hagués sentit la pregunta. El Govern ha començat contactes amb la família Franco per traslladar les restes del dictador al cementiri de El Pardo. Després, es podria fer un memorial dels morts dels dos bàndols. És difícil que un republicà vagi a recordar o resar pel seu familiar mort amb Franco allí enterrat. Què fer amb el Valle de los Caídos? El govern té algunes idees. I pocs mesos.

Els trens que funcionen i són barats!!

Dilluns 2 de maig. Un dia d’anada i tornada a Zúrich amb un bitllet a un preu molt raonable. M’elegeixen president per dos anys del Comitè Europeu d’una Fundació americana de presidents i líders demòcrates i republicans dels parlaments del Estats de la Federació. A finals de juliol els tindrem per Barcelona i Girona en la seva trobada anual europea. A l’aeroport per l’equivalent a 10’5 euros compro un bitllet que em permet utilitzar durant tot el dia els trens i els tramvies de tota la zona de Zúrich. Així arribo al centre amb 15 minuts, així em desplaço en tramvia i així torno a l’aeroport. Transport públic de qualitat i a molt bon preu. A finals d’any la Generalitat canviarà els horaris dels trens Figueres-Girona-Barcelona. Que a la pràctica vol dir millors horaris a primera hora i un últim tren de tornada més tard. Vell compromís que va adquirint forma.

La visió alemanya

Dimarts 3 de maig. Ens visita el president de la Comissió d’Afers Exteriors del parlament alemany. Sopar col·loqui molt il·lustratiu. Llàstima que coincideixi amb la segona part del Barça-Madrid. Les dues orelles al ponent i la mirada al mòbil. Alguns apunts: confusió i vergonya per l’error de l’abstenció d’Alemanya en el Consell de Seguretat a l’hora de votar la resolució 1973 pel bloqueig aeri de Líbia, atenció als moviments per la votació en el plenari de l’Assemblea General de setembre de Nacions Unides del reconeixement de l’Estat de Palestina. Ara li toca moure fitxa a Israel. Ben aviat a Washington.

Les reformes prenen forma

M’arriba a les mans la llei electoral que regirà les eleccions parlamentàries de Tunísia el 24 de juliol. La llei contempla la paritat home-dona en les llistes electorals. Quelcom impensable fa mig any en un país del món àrab. No formo part dels pessimistes que pensen que democràcia i món àrab són incompatibles. Per primer cop s’ha fet una revolució en el món àrab que no ha estat ni en nom d’un Déu ni d’una religió.

Les Naus Burés d'Anglès

Dissabte 7 de maig. Visita electoral a Anglès i retorn a les Naus Burés. Fa uns anys vaig visitar les Naus Burés semiabandonades i amb una maquinària molt apreciada per tots els enginyers i especialistes en arqueologia industrial. Unes instal·lacions abandonades i unes màquines en perill de degradació. Ara he tornat a veure les màquines de la Burés absolutament rehabilitades, engrassades i en ple funcionament. Alguna cosa hi vaig ajudar amb 200.000 mil euros dels Pressupostos Generals de l’Estat a través d’una esmena del Grup Parlamentari.


Si tenen oportunitat, visitin les Naus Burés d’Anglès. Una joia. De mica en mica es va recuperant la memòria d’un passat esplèndid des d’un punt de vista tècnic i febril. A l’entrada de la Nau, hi ha una reproducció de la fàbrica amb un dibuix dels anys vint d’una bellesa i una perspectiva digna de ser reproduïda. I també va tornant el record de Remedios Vara, nascuda a Anglès, artista global de renom universal i gran reputació a Mèxic. Zoé Valdes va escriure un gran llibre sobre Remedios Vara i la seva visita a Anglès la va corprendre. Recons riquíssims d’un país intens. Aquest diumenge, aplec de Santa Bàrbara.

02 de maig 2011

Manel

Divendres a la tarda-vespre. Jordi Pujol, 80 anys, comenta a Olot Televisió que ara escolta les músiques i les lletres dels Amics de les Arts i de Manel i que queda meravellat que hi hagi una nova generació de músics catalans amb aquesta sensibilitat. Manel ha aconseguit ser el grup o cantautor en català que ha venut més CD a tot Espanya.


Aquesta setmana Pujol ha organitzat en el seu Centre d'Estudis un col·loqui amb Amics de les Arts i Gerard Quintana per parlar d'aquest nou fenomen de la música en català. Passejant pel carrer Major parlem de les lletres de Manel. Pujol, 80 anys, jove amb una curiositat infinita... i parlem del soldadet de plom i d'unes lletres més intimistes d'una generació que no vol patir més del compte ni prendre mal... que estima i guarda els records en una capseta, que ha vist com han viscut els pares i que ara, a la seva manera, volen viure sense por a estimar i amb un gran respecte per tots els glops de vida viscuts....("Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?").

Els 6 quilòmetres de la N-II



M'he trobat una noia pel carrer, contenta, que m'ha felicitat per l'anunci de la licitació dels 6 quilòmetres de la N-II i m'ha dit: "Te n'has sortit, felicitats". Jo li he dit que em semblava poc i que havíem de continuar lluitant pels més de 100 quilòmetres de la N-II al seu pas per les comarques gironines. Però com que estava contenta, no l'he volgut despistar.


Els socialistes diran que ells han fet una feina "callada" i que CiU ha fet una feina "sorollosa". Sense posar la N-II en el debat parlamentari del Congrés i convertir-lo en mosca darrere l'orella del ministre de Foment, estic més que convençut que no s'hauria produït l'anunci dels 6 quilòmetres d'autovia les obres de la qual han estat abandonades durant dos anys. A 22 dies de les municipals i a nou mesos ( a tot estirar) de les eleccions generals els socialistes, que en el programa electoral de 2008 van escriure que el 2012 tots els trams de la N-II estarien desdoblats o en obres... havien de fer un pas (petit) per evitar al màxim el ridícul circular.


També es digne de ser assenyalat que hi ha un socialisme gironí entornasolat que durant quinze anys ha declinat exercir influència real a Madrid i que ara un diputat ha pogut més que un exconseller de política territorial. A la noia que em va felicitar ( el gironí és un ciutadà agraït amb massa poc!) no l'hi vaig voler assenyalar que pràcticament es fixarà el cartell del inici de les obres i els cartells electorals de les eleccions generals amb poques setmanes de diferència. No pot ser que una obra com aquesta estigui sotmesa a les urgències i les batzegades electorals. Molt poc europeu, molt meridional.

Incògnita resolta?



Divendres 29 d'abril. Pont aeri de l'hora de dinar. En el control de seguretat em trobo amb un polític català de primera línia ja retirat. En una hora i mitja, parlem de tot, també del moment polític actual. Ell, que parla i conversa, amb el vell felipisme, em trasllada la idea que Rubalcaba i Chacón ja han arribat a un acord per ser el número 1 i 2 respectivament de la llista de Madrid i, així, evitar les eleccions primàries dintre del PSOE (a l'espera de qualsevol espontani que es podria presentar amb els avals suficients).


Deixo apuntada la informació perquè si així es confirma precipitaria l'elecció de nou cartell socialista al juny i debat de política general el juliol. Aquesta opció tindria el seu què. Per primer cop una militant del PSC seria candidata per Madrid: això podria explicar, en bona mesura, per què Chacón no fa actes electorals a Catalunya. Aquesta decisió també deixaria el PSC més desacomplexadament lligat al PSOE i amb l'anomenat sector catalanista ferit de mort. Aquest és el pensament dominant entre les noves generacions del partit. Chacón és la militant socialista que va firmar un article a El País amb Felipe González on manifestava que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut era "satisfactòria". El socialisme català, en un cruïlla històrica i una mica "lost in translation".

El PNB i els pressupostos



Fa unes poques setmanes me les vaig tenir en una tertúlia de RNE amb els diputats del PSOE i el PP que començaven a dir que era indispensable la il·legalització de Sortu, ara Bildu, la nova oferta electoral de l'esquerra independentista basca. Els vaig dir que tant de bo que algun dia fos possible una opció política que repudiés de veres el terrorisme i que representés els entre 90 mil i 150 mil votants que tenen de base electoral. I els vaig dir que havíem fet una llei, la llei de partits, perquè fossin els tribunals i no pas els polítics els que prenguessin la decisió.


Si vull ser coherent amb aquesta línea argumental, també em sembla malament que el PNB condicioni el suport als pressupostos generals de l'Estat del 2012 a la no il·legalització de Bildu. Això és tant com dir que els tribunals no hi tenen cap paper i que tot depèn d'actes graciables del govern. Amb aquest anunci, el PNB s'allunya, de moment, ( el laberint basc és molt ric en matisos) del suport als pressupostos de 2012.


Hi ha una clau interna que no s'ha explicat aquests dies. A finals d'aquest any el PNB elegirà el candidat a lehendakari per a les eleccions basques de març de 2013. Un candidat en ferm, jo crec que el millor, és Josu Erkoreka. Segurament l'amic Erkoreka no pot aparèixer com l'avalador dels comptes dels últims mesos de Zapatero mentre competeix dintre del seu partit (amb formes de competició sempre molt suaus) per ser el líder electoral del nacionalisme basc que ho té més aviat fàcil per tornar al govern quatre anys després del viatge a l'oposició.


P.S. Aleshores, l'interès del PSOE es tornaria a centrar en CiU. De moment, les coses van molt malament, amb l'incompliment del pagament del que ens deuen del Fons de Competitivitat. Després, hi ha valorar els pros i contres d'un suport. El traspàs dels aeroports i el pagament dels deutes considero que seria uns elements per començar a parlar. El pacte fiscal és matèria d'un debat d'investidura i de la següent legislatura. Apunts d'idees per meditar el setembre.

15 dies de campanya

Cada dia estic més satisfet d'haver participat en la decisió de la ponència de la reforma de la llei electoral que va limitar als quinze dies estrictes de campanya la propaganda electoral. No tothom ho compleix (alguna candidata gironina, per exemple) però a trets generals, sí que ha fet que en aquesta precampanya els candidats els haguem sentit més nítidament amb propostes de governació i sense el soroll de la publicitat, les cançons de campanya i les fotos que ja estaran als carrers a partir de divendres que ve. Quinze dies concentrats de campanya i netament diferenciats de la precampanya. Això per ara les municipals i per totes les eleccions que vindran. Una bona decisió.