28 de novembre 2009

"El pronunciamiento catalán"


Dimecres a la nit estava sopant amb un grup de col·legues parlamentaris i periodistes els deliciosos plats de les cuineres de Sils –que fan la seva estada anual en un hotel de Madrid servint plats tradicionals que fan les meravelles als clients de la Gran Via, entre hamburgueseries i presumptes restaurants moderns de menjar de baixa qualitat. Estava menjant l’insuperable pollastre amb salsafins quan em va trucar l’Enric Juliana, periodista de mirada àmplia i olfacte per captar els estats d’humor socials i polítics. Em trucava per comunicar-me que el dia següent dotze diaris catalans publicaven una editorial conjunta en defensa de l’Estatut. Un sentiment d’orgull i satisfacció em va fer acabar molt bé el dia. Vaig anar a dormir convençut que en poques hores un petit sunami remouria les aigües polítiques i periodístiques de Madrid. Així va ser.


Dijous al matí em vaig llevar aviat per preparar dues intervencions importants, sobre la presidència semestral de la Unió Europea i sobre el debat de totalitat de la llei de l’avortament. Vaig començar llegint l’editorial. Vaig tenir la impressió que en aquelles línees els mitjans catalans havien aconseguit fixar amb uns contorns ben clars una opinió àmpliament majoritària entre els ciutadans del país que els polítics, a base de repetir durant mesos i mesos, havíem desgastat en la formulació dels nostres arguments. Moltes gràcies a tots els que han fet possible aquesta gran iniciativa que ha remogut l’estancat estany de l’Estatut no sentenciat. Alguns d’ells els conec bé i crec que han fet un bon servei en el moment apropiat. Alguns programes de radio van començar a tronar des de primera hora del matí, els diaris digitals disparaven i el president del Consell editorial del Mundo, el catedràtic Jorge de Esteban, publicava un article en el digital en el que apuntava que la coacció a les institucions de l’Estat estava penat en entre un any i dos de presó. L’ambient anava carregat. Aquell mateix dia a les quatre de la tarda em vaig sotmetre a una hora de xat en el diari digital “Diario crítico” dirigit per Fernando Jáuregui. Vaig tenir moltes i moltes preguntes, quasi totes elles referides a l’assumpte del dia i els “insaciables catalanes”, moltes d’elles insultants.



El Madrid oficial és així de directe i “bravucón”: ningú del parlament de paper – el periodisme que vol dictar el camí de la política- es va mossegar la llengua. Tots creien que havien de dir “quatre de fresques” als catalans. Pensava, en aquell dia tan trepidant, quan que s’ha allunyat la política espanyola del sentiment dominant a Catalunya. Ni els més fins analistes podien entendre que diaris “d’ordre” publiquessin aquella sensata editorial. La progressia tampoc anava fina. Carles Francino va disparar en bala a primera hora del matí. Del radiofonista Federico, no cal dir-ne gaire res: d’una previsibilitat que alimenta l’odi d’uns i el distanciament dels altres. Certament Mariano Rajoy va ordenar callar. Un dels seus més estrets col·laboradors em feia la seva particular lectura del que estàvem vivint: “Aquesta és una operació dels socialistes per forçar la sociovergència i evitar que CiU pugui recolzar mai parlamentàriament un PP que guanyi a les urnes”. Aiiii quines ulleres més desenfocades!!! No han entès res. Estem a prop, en principi, que el Tribunal Constitucional es pronunciï per primer cop, en trenta dos anys de democràcia, sobre una llei referendada per la consulta al poble. El TC està en la piràmide de la justícia constitucional, certament, però els diaris i totes les entitats que s’han adherit al manifest, volen posar de manifest, que moltes coses estan en joc en aquesta sentència que arriba tard, molt tard, i amb quatre dels deu magistrats que jutgen caducats en el seu mandat i no renovats pels purs interessos del PSOE i el PP. La llibertat de premsa, la llibertat d’expressió resulta que és un delicte tipificat en entre un i dos anys de presó. També és cert que en el Madrid espumós i de navegació a l’estil surffing, els temes duren un parell o tres de dies. “El pronunciamiento catalán” quedarà com un nou clixé pel relat de la deriva “radical” que no és res més que la deriva d’una falta de lideratge clar, rotund i amb idees fortes en la política espanyola i en la política catalana que ara governen. Dues polítiques que no parlen en profunditat i mirada llarga des de fa molt temps. Potser perquè els dos presidents no tenen aquesta mirada llarga.

Feliu Matamala

Dimarts es van celebrar els funerals per Feliu Matamala, que ens va deixar als 97 anys després d’una vida on mai es va cansar de defensar la catalanitat fins a les últimes conseqüències i amb una determinació fundada en una vida que no va ser fàcil però sostinguda per ideals i fe. Aquest cop, crec que els diaris han fet justícia i que la mort d’un gran patriota ha tingut el seu reflex també en la premsa de Barcelona. Vaig conèixer el pare Matamala el 1991, quan vaig arribar a Girona per estudiar la carrera. Ell ja havia viscut molt, ja era un home savi i humil. Les Voltes eren un centre de difusió de la catalanitat i em va ensenyar a practicar la militància a peu de carrer, cada dia, en cada acte, en cada actitud. Segur que en el futur i en molts moments pensaré: “Com hauria actuat sobre això en Feliu Matamala?”.

Habitatge

Dimarts dinar amb Maria Antonia Trujillo, exministre d’Habitatge. Havíem quedat des que la setmana anterior havíem parlat de la reforma de l’Estatut d’Extremadura. El dinar comença malament perquè arribo un quart d’hora tard per culpa de les moltes obres del “Plan E” destinat a tenir les millors voreres d’Europa i els índexs d’atur més alts. Li he deixat missatge a través del gabinet telegràfic però no ha escoltat el missatge. Però ens anem relaxant. Una dada que em diu amb coneixement de causa: “Més enllà de la dissimulació, el cert és que hi ha habitatge construït i buit pels propers deu anys i zones programades per construir pels propers vint anys. I el preu no pot aguantar gaire més en aquestes xifres, caurà més”.

Tony Blair

Dijous. L’exprimer ministre britànic Tony Blair és a Madrid per pronunciar una conferència, invitat per l’asseguradora Zurich (destins dels exmandataris de primer nivell). Resulta que el director europeu de Zurich, un suís que ara treballa a Dublín, ve a passar cada any una setmana al Mas de Torrent. Parlem de l’Empordà. Després de la conferència, sopar reduït. Un privilegi. Del parlament hi som convidats els col·legues Montse Surroca, Álvaro Nadal (PP), jo mateix i una dirigent del PSOE que els deixa plantats (gran disgust). Balir és un polític de primera, en la comunicació i en el pensament, és un laborista reformista, segurament no és l’ideal d’un socialista espanyol. Ens explica que el seu equip és el Newcastel, que ara està a segona divisió de la lliga anglesa. També parlem dels seus anys de primer ministre i la política europea. Em ve a la memòria, durant el sopar, la frase de Jordi Pujol: “Si Tony Blair és socialista, jo sóc budista”. Blair, una gran impressió, un reformista lib-lab.

22 de novembre 2009

Llei electoral

Ara es torna a parlar amb força de la reforma de la llei electoral. D'aquí a uns mesos presentarem una reforma de la llei electoral general que tindrà algunes sorpreses positives. Pel que fa a la llei catalana, és clar que seria molt bo elegir uns quants diputats per elecció directa, un per comarca i un per districte de Barcelona, per exemple, i la resta, en llista de partits. És l'anomenat model alemany. En sóc molt partidari. No sé si els partits que avui són bàsicament pur aparell -a Catalunya avui n'hi ha dos- en són sincerament partidaris.

President d’Europa

S'ha elegit nou president del Consell de la Unió Europea, nou president d'Europa. Tothom s’atreveix a parlar amb una certa lleugeresa de Van Rompuy. Temps al temps. El que no tenen sentit són les presidències semestrals de la UE ara que hi ha un president europeu. És dur dir això a un mes i una setmana que Zapatero esdevingui "president de torn" però en un termini no gaire llarg s'haurà de plantejar acabar amb les presidències rotatòries. Massa càrrecs. Tan obsessionats amb l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, molts no havien caigut en aquest punt.

Capote a la costa brava

He acabat el llibre de Màrius Carol L'home dels pijames de seda, que narra els tres estius de Truman Capote a Palamós i altres punts de la Costa Brava. És la novel·la guanyadora del premi Prudenci Bertrana d'enguany. Un llibre de bon llegir que entrellaça la vida trepidant de Capote a les nostres terres amb la investigació del cas que va servir de base per al llibre A sang freda. Colomer, de l'hotel Trias, va ser un home clau per a la vinculació de Capote amb la Costa Brava.

Tots escoltats?

Nervis a flor de pell aquesta setmana en el debat parlamentari sobre el sistema d'intervenció telefònica, Sitel. Les escoltes només es poden fer per ordre judicial. Així ho ha confirmat el Tribunal Suprem. Però aquest Tribunal també ha dit que l'actuació del Govern en aquest camp s'ha de regular per una llei orgànica de protecció de drets fonamentals, entre els quals, el dret a la intimitat. I avui aquesta llei no existeix. Després hi ha hagut una picabaralla pujada de to entre el ministre de l'Interior i dos diputats de l'oposició als passadissos del Parlament. Nervis a flor de pell. Un tema que ha d'ocupar la nostra atenció.

Extremadura

Dimarts va arribar la reforma de l'Estatut d'Autonomia d'Extremadura al Ple del Congrés. Em va tocar fixar la posició del meu grup. Vint minuts d'intervenció des de la tribuna que em van servir per subratllar que allò que era apocalíptic en l'Estatut català ara és en tots els altres estatuts que han vingut: carta de drets i deures, competències exclusives, consell de justícia de la comunitat... Un cop més, el que García-Añoveros va definir com a "autonomismo por arrastre". Però l'Estatut d'Extremadura té una perla fantàstica, el seu article 71 que duu per títol "Relacions amb Portugal", amb què Extremadura passa a formar part dels fòrums bilaterals Espanya-Portugal i de les cimeres bilaterals. Tot política exterior, exclusiva de l'Estat. No em sembla malament. He preguntat si haurien acceptat un Estatut de Catalunya o d'Aragó o de Navarra o del País Basc amb un epígraf titulat "Relacions amb França". El contingut dels recursos d'inconstitucionalitat contra l'Estatut es va desinflant amb els Estatuts de segona generació. I el Tribunal Constitucional, fet un gran embolic.

Una de pirates

Alliberat el pesquer Alakrana després de 47 dies de segrest. Si durant aquest llarg mes i mig ha imperat el silenci i el suport al Govern, ara ha arribat l'hora del debat parlamentari i de l'assumpció de responsabilitats. Nervis a flor de pell en aquesta setmana de Ple al Congrés dels Diputats. La vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, ha demanat comparèixer davant el Parlament per informar sobre l'actuació del Govern. Serà el moment d'un debat dur i, després, eventualment, de votar algun tipus de resolució. Aquest és el punt de vista que he traslladat com a portaveu a la Comissió de Defensa però el Partit Popular ha volgut ajustar comptes aquesta mateixa setmana, com si un regust de revenja i un record del cas Prestige els aboqués a una reacció a destemps. La importància dels temps en política! I de la forma! Aquest assumpte ens ocuparà les properes setmanes i de ben segur que se'n podran subratllar punts febles. En primer lloc, mai el Govern havia estat tant condescendent tàcitament en la pregunta clau de qui ha pagat el rescat, en segon lloc hi ha una informació sobre un pagament a la família dels dos pirates empresonats a Madrid (una compensació!), en tercer lloc hi ha l'atac de l'exèrcit sense cap èxit ni la captura de cap pirata. Si un carterista actua en un carrer i hi ha un policia a prop, aquest policia té dret a cridar l'"alto" i, sinó, l'obligació de prendre decisions més contundents. Com pot ser que aquest Govern continuï amb la idea que no es pot disparar contra uns criminals en un acte de persecució? Hi ha una imatge que s'anirà repetint en els propers dies: la imatge de la ministra de Defensa, Carme Chacón, afirmant que sabia perfectament on eren els tres mariners "a terra ferma" i que sabia perfectament que estaven bé de salut. Ara sabem que mai hi ha hagut tres mariners a terra ferma. La ministra ha mentit perquè li han mentit a ella, i qui li ha mentit no és qualsevol: els serveis secrets espanyols. Quin nyap!

14 de novembre 2009

Un dia empordanès


Figueres- Divendres 13 de novembre. Un dia empordanès per acabar la setmana del debat de pressupostos. A tres quarts de deu ja sóc a Figueres. Truco a un amic per esmorzar però està a Itàlia per treball. Truco a en Sergi Martí, el meu amic d’infantesa, que sí que està a Figueres. Tants temes pendents per parlar. Passo a saludar en Narcís Oliveres un moment. En Narcís va ser professor meu de Dret Públic de Catalunya. Reunió amb l’alcalde Santi Vila. Parlem de tants temes vinculats amb les inversions de l’Estat a l’Empordà i de les esmenes aprovades aquesta setmana. També del Castell de Sant Ferran, que és un pou sense fons per invertir. Correspon al Consorci i a l’Ajuntament fer les propostes però és evident que hi ha moltes possibilitats per donar vida i atractiu a la fortificació militar més gran de l’Estat. En el carrer Girona, entra la plaça de l’Ajuntament i la Rambla, rebo l’sms que m’informa que el Secretari d’Estat per la Unió Europea, Diego López-Garrido ha estat imputat per prevaricació i malversació de fons públics. Faig un truc a la cap de premsa del Grup Parlamentari. Té l’aparença d’una veritable exageració (la decisió judicial, vull dir). No és bo apuntar a la diana del responsable governamental de la Unió Europea a un mes i mig del inici de la presidència semestral (que ja no serà el mateix que fins ara perquè hi haurà un nou president d’Europa amb un mandat de dos anys i mig). Després anem cap al Canal Nord i al setmanari l’Empordà per fer sengles entrevistes.

128 milions d’euros- En les dues entrevistes em pregunten per la indemnització que el Consell de Ministres va decidir fa dos divendres concedir a l’empresa TPFerro. Una indemnització de 128 milions d’euros més una ampliació de tres anys als 50 anys de concessió administrativa per la construcció i explotació del tram del TAV entre Figueres i Perpinyà. Anem a pams. Els mes de febrer de 2004 el ministre de Foment en funcions (hi havia eleccions convocades) Francisco Álvarez-Cascos va firmar el contracte de construcció i explotació d’aquest tram internacional del TAV. Aquell any 2004 la posició oficial era que l’alta velocitat arribaria a Girona a finals d’aquell anys. El contracte (del qual en tinc una còpia d disposició de tothom) deixa ben clar que a partir del 17 de febrer de 2009 l’empresa concessionària començarà a cobrar si l’obra està acabada, hi passin trens o no. Quan arriba el govern socialista l’abril de 2004 revisa les dates d’arribada de l’alta velocitat a la frontera. La nova data oficial és el 2008. Ja es veu que serà una data també de compliment impossible. La setmana després de les eleccions municipals de maig de 2007 (vergonya a perdre) el govern revisa la seva previsió d’arribada de l’alta velocitat a la frontera francesa pel 2012. A partir d’aquell moment la pregunta és evident: com compensarà el Govern l’empresa si les obres estan a punt en el termini previst en el contracte? I les obres estan en el termini. La resposta, fa dues setmanes: 128 milions d’euros i tres anys d’ampliació del cobrament de la concessió, el cost de la ineficàcia i la mala planificació. Diners dels impostos de tots els ciutadans que es podrien i s’haurien d’haver evitat. Amb aquesta xifra es podria acabar tot el desdoblament pendent de la N-II. Em sembla l’escàndol més gran ocorregut a les comarques gironines en dècades.

Cal Governador- Dino amb els alcaldes de Borrassà, Ferran Roquer (empenta, eficàcia i astúcia), de Garrigàs, Josep Masoliver, de Pontós, Narcís Algam i de Bàscara, Lluís Lloret. Cal Governador és un restaurant de Borrassà molt recomanable en una antiga casa molt senyora i un jardí polit. Parlem de la relació entre Foment i els ajuntaments. De com de lenta va la N-II i de com de ràpids van els treballs ara de la línea del TAV. L’Estat quan arriba i té voluntat, hi posa tots els recursos, encara que sigui per trobar solucions provisionals a una mala planificació de base (el cost ja ha estat descrit). També parlem de les properes eleccions. Paro l’orella.

Mas Castellar- Visitem l’encreuament entre la carretera de Garrigàs i la N-II, un veritable punt negre. I després anem a visitar el Mas Castellar de Pontós. Jaciment Iber que té els primer vestigis en el segle V a.c. Encara li manca una intervenció pública decidida per la seva recuperació. En Narcís del Mas Castellar és arqueòleg universitari, pagès i regidor. Transmet una beatitud i una pau en la seva mirada i el seu parlar que hipnotitzen. Ell i la seva esposa ens ensenyen un poblat iber que encara s’ha de recuperar. Les plantes de les cases, les muralles, les sitges...és l’hora que el sol es va ponent i comença a fer fred. Estem a sobre un puig enmig de l’Empordà, envoltats d’oliveres i xiprers. Els ibers, els grecs i els romans van arribar fins aquest lloc màgic i li van donar vida durant uns cinc cents anys. Miro al meu voltant, els primers llums dels poblets, l’Alt Empordà fa olor d’un aire fred i seré indefinit entre Tots Sants i Nadal, els dies es fan curts, la densitat del moment em commou.

Palafrugell- Ja de nit, faig el camí entre Figueres i Palafrugell per la carretera C-31 en obres. La d’una controvèrsia parlamentària d’aquesta setmana entre el diputat Eudald Casadesús i el conseller Nadal. Sembla que al conseller no li agraden els hotels, però sí els reservats dels restaurants de Girona quan s’hi reuneix l’Artur Mas amb ciutadans partidaris del canvi i l’anar endavant. Ja ens entenem...Arribo a Palafrugell i parlo una estona amb la Carme Bonal de l’imminent canvi a l’alcaldia. En Lluís Medir que vaig conèixer disputant-nos un escó de senador (“que deu pretendre aquest marrec”, devia pensar) ha estat un bon alcalde i li desitjo els millors èxits en els projectes que té entre mans. Estic allí per la concentració en motiu del primer any de l’assassinat de Montserrat Sánchez. Un crim sense esclarir. Una família que manté viu el record de la Montserrat i el clam per la resolució policial i judicial del cas. Fa un mes el seu marit, en Josep Maria, em va venir a buscar a casa per buscar el suport que li puguem donar. He fet alguna cosa, el que he pogut. Després condueixo fins a Girona per arribar al sopar anual del Graduats Socials. Arribo quan comencen els postres. Retrobament amb amics. Un dia llarg que ha valgut la pena. Dies com aquest són els que em donen la determinació en els moments més punxeguts de la política que es fa a Madrid.


08 de novembre 2009

El dret a la intimitat. Tots escoltats?


Jean-Pierre Raffarin, exprimer ministre francès, va pronunciar una de les frases més rodones pels temps que corren: “la seguretat és la primera de les llibertats”. Una bona frase per a un discurs. Poc després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 es van desenvolupar uns sistemes de seguretat que penetren de ple en l’esfera de la intimitat d’avui en dia: una intimitat que ja no és violada bàsicament amb la correspondència tradicional sinó amb la vulnerabilitat de la confidencialitat de les noves tecnologies: correus electrònics, sms i converses telefòniques. Aquesta setmana ha saltat a les pàgines de la premsa un vel de dubte sobre el software de la màquina policial Sintel que permet interceptar i gravar converses telefòniques, sms i correus electrònics. Sota l’imperi de la llei, aquesta interceptació només és possible sota ordre judicial. D’acord. Però coneixent la condició humana sabem que una ínfima minoria pot caure en la temptació d’un ús del sistema sense la tutela judicial. La protecció del dret a la intimitat és un tema preocupant i de primer ordre en els nostres temps. No em vull repenjar en cap de les declaracions partidistes que s’han escoltat aquesta setmana a Madrid. Em vull referir a les manifestacions que aquesta setmana ha fet Esther Mitjans, directora de l’Agència Catalana de Protecció de Dades que ha manifestat, obertament, que el sistema de funcionament de Sintel és inconstitucional, desproporcionat i viola la intimitat. Mitjans és una dona reconeguda en el món acadèmic català i gens sospitosa d’un partidisme propici al partit que ha denunciat aquesta vulneració de la intimitat, el partit conservador espanyol. El Partit Liberal Europeu ha convertit la defensa de la privacitat en un dels punts forts de la seva acció política. D’aquest tema en sentirem a parlar en els propers mesos.


El taxista gravador- Artemi Rallo és el director de l’Agència espanyola de Protecció de Dades, professor de dret constitucional, valencià preocupat per la intimitat. Gràcies a ell ara comencen a fixar els cartells de color groc que ens avisen que estem en zona de videovigilància. És clar que s’anuncia genèricament que “aquesta és una zona de videovigilància”. A les cambres de bany dels aeroports de Barcelona i Madrid, per exemple, hi ha càmeres de gravació. Em sembla que quasi ningú sap, quan apunta el rajolí, que està essent gravat per motius de seguretat. Abans de l’estiu vaig pujar en un taxi a Còrdoba. A sobre del mirall retrovisor del conductor hi vaig veure quelcom que semblava una càmera. Li vaig preguntar si el que pensava era el que era. I sí, el taxista emocionat em va explicar que aquella era una càmera i que “las chicas de centralita nos estan viendo en directo”. No recuperat del meu astorament em va dir, a més, que hi havia sis micròfons repartits per dintre del taxi que ens estaven enregistrant la conversa. I, ufanós, em va dir que aquest sistema s’anava instal·lant en altres taxis de la ciutat i d’altres capitals.

El gust per una carta escrita a mà

Sóc soci dels Amics de l’Alta Garrotxa i un dels petits plaers és que rebo les seves periòdiques comunicacions per carta i amb l’adreça i el remitent escrits a mà. La secretària dels Amics de l’Alta Garrotxa, la Gemma Caubet, te la paciència d’escriure cada adreça a mà. I la curiositat és molt més gran que la que desperta un correu electrònic. Aquestes últimes setmanes he rebut atacs massius de “spam” que són un calvari. Els afectats de l’estafa dels segells de Forum Filatético i Afinsa que volen que els pressupostos públics els paguin les seves pèrdues, els militants del partit de UpyD que volen 50 diputats més al Congrés, el col·lectiu de suboficials de l’Exèrcit...milers de correus en pocs dies que es barregen amb els correus singulars. Al final, hom agafa una certa mania davant les causes més nobles expressades de forma desproporcionada i obsessiva. La saturació, la societat de les avaries. Gust per la comunicació com la d’abans. Una certa distància a la hiperconectivitat malaltissa.

Canvis al PSOE la tardor de 2010

El president del govern ha anunciat als seus “grans canvis de govern i de partit per la tardor del 2010”, just després de la presidència semestral de la UE. Tots estan pendents d’aquest nou horitzó. I van prenent partit en una guerra de successió. En aquella època també s’hauran celebrat eleccions catalanes. Un any és molt en política però avui els aires de canvi i alternança prenen cos en la política catalana.

Turquia a la Unió Europea

La comissió per afers de la Unió Europea ha rebut aquesta setmana la visita del comitè d’experts que ha elaborat un informe sobre l’ingrés de Turquia a la Unió Europea. El quadre d’experts és de primer nivell: Martti Ahtisaari (expresident finlandès i premi Nobel de la Pau de l’any passat), Emma Bonino (coneguda de fa anys), Marcelino Oreja i Michel Rochard (exprimer ministre francès socialista avui col·laborador de Sarkosy). L’informe du per títol: Turquia, sortir de l’espiral pervers. Hi ha resistències per les dues parts. Els acords es fan per ser complerts i si l’Europa dels 25 va decidir obrir negociacions amb Turquia, aquestes s’han de realitzar. Avui només s’ha tancat favorablement un dels 32 capítols de la negociació. També és cert que en la societat turca s’instal·la el desànim i la frustració. Atansar Turquia a Europa és allunyar-la de l’islamisme de base radical. Convé. El debat no és Turquia sí o Turquia no a la UE sinó avaluar objectivament si compleixen amb els requisits per ser-ne socis. Però no es pot tancar la porta als nassos dels qui han estat oficialment convidats. Turquia va movent fitxes, Europa també ho hauria de fer. Aquesta és l’essència del pacte i l’acord.

Pressupostos: 4 milions més per les comarques gironines

Aquesta setmana els pressupostos de l’administració central de l’Estat s’han discutit i votat a la comissió de Pressupostos. Per objectivar les dades: fa un parell de setmanes els socialistes van anunciar esmenes per valor d’una mica menys de 2 milions d’euros, “les millors possibles, les segures, les que es poden aconseguir de forma realista”. Aquesta setmana CiU ha aconseguit finançament per obres per Girona per un valor de 4 milions d’euros. El tripartit junt –PSC-ERC-ICV- n’ha introduït per valor de 2’6 milions. Les dades són eloqüents. Més espavilats? Més amatents a les inquietuds de les comarques gironines i més en contacte amb cadascun dels ministeris i cadascun del seus nivells de decisió. Hem volgut millorar el finançament de les obres de la N-II però després d’estar en contacte amb els responsables de Foment ens hem posat les mans al cap en veure el gran retard en els projectes. Un milió d’euros en el tram Maçanet de la Selva-Tordera hauria estat tirar els diners en un sac foradat. Les obres es licitaran en un parell d’anys. Indignant retard en les obres de desdoblament de la N-II. Per molt menys en altres parts es tallen carreteres.

01 de novembre 2009

Tots, Sants?


Responsabilitats jurídiques- Estat de Dret. Judici degut. Procés i garanties. Sentència i segona instància. Mesures cautelars. Policia judicial i jutges independents. Tot això, i quelcom més, és el que em van ensenyar quan vaig estudiar la llicenciatura en Dret. A grans trets, tot això funciona així i en una societat democràtica s’acaben coneixent els il·lícits i cau el pes de la llei sobre els seus responsables. Com que sóc un modern, el que m’interessa són les sentències. El que succeeix és que quan arriba la sentència, molts de cops ja ha decaigut l’interès mediàtic i ciutadà.

Responsabilitats polítiques- Fa tres setmanes, a mitja nit, sortint de sopar, em vaig trobar per un carrer de Madrid, proper al Congrés, amb Josep Borell, que ho ha estat quasi tot en política. Fins i tot candidat a president del Govern pels socialistes fins que els seus vincles inconcrets amb uns inspectors fiscals pocavergonyes el van convertir en un àngel caigut. Vam parlar d’això: ara fa just deu anys, la tardor del 1999, va acabar la seva carrera a president del Govern. Ara, deu anys després, s’està celebrant el judici als inspectors fiscals presumptament corruptes. La justícia no és precisament ràpida, en alguns casos. Existeix la responsabilitat política al marge de la judicial? És innegable que per la via dels fets s’ha instal·lat. I és bo que així sigui quan hi ha indicis clars. Qui la fa la paga. Però que la política i la justícia no es converteixin en una caça de la presa en calent i el desinterès més absolut per la sentència en fred. Això no és un programa del cor dels dissabtes al vespre.

El somriure de Madrid- Un cop ja he escrit la meva opinió sobre les responsabilitats jurídiques i les polítiques, vull anotar que aquesta setmana en el Madrid polític existia un poc dissimulat gaudi inconfessable: “Ya era hora que tocara a los catalanes”. I l’Estat ha enviat els senyals amb tota la força del llenguatge del poder secular: un verd oliva de la Guàrdia Civil amb uns titulars de premsa amb aire d’ajust de comptes. “Tanto tiempo los catalanes centrando el debate y, ahora, en su lodazal”. És curiós com alguns mitjans, amb traç gruixut, han volgut escriure sobre una trama PSC-CiU quan el que existeix és una trama de càrrecs del PSC amb dos exdirigents de CDC allunyats de la política de partit i implicats en aquests assumpte. Dos records de la setmana. Un periodista del setmanari Tiempo (encara es publica!) em diu al passadís del Congrés: “Bienvenidos a la corrupción” Qui?, li pregunto. “Los catalanes”, em respon. Els delictes els cometen persones, no pobles, li responc. Però el veig tan animat en la generalització d’un clima de baixesa moral que prefereixo seguir el camí i deixar-lo en la seva fantasia d’odi social i territorial. Dimecres a la nit a l’ambaixada de la República Txeca (s’ha d’anar a pressionar perquè el president Klaus firmi el Tractat de Lisboa aquesta setmana) un Secretari d’Estat del Govern central amb alguna cervesa de més: “Ya ves, los catalanes han trincado. Es hora de la sentencia”. Quan veu que està davant d’un català, se n’intenta sortir com pot (malament).

La sentencia del TC- Fa dues setmanes un diputat que presumeix de tenir proximitat al Tribunal Constitucional em va dir amb la mirada fixa als meus ulls: “La sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut sortirà el novembre”. He recordat aquella frase. Si fos així, seria bo que la sentència de l’Estatut (sigui la que sigui) no ens prengui amb la moral baixa, la defensa relaxada i la irritació a flor de pell. Potser és demanar massa. Però s’ha de tenir el cap clar i la reacció ràpida per sortir endavant.

La puresa perillosa- Assaig de fa quinze anys de Bernard-Henri Lévy. Dues preguntes, un fragment.
–Le danger immédiat qui pèse sur nos sociétés, dites-vous, c’est le populisme. Tout ce qui sacralise l’expression du peuple est dangereux. La démagogie, voilà l’ennemi. Vous dénoncez, au passage, les «petits juges», qui en font peut-être un peu trop dans l’ordre de la pureté.
–Petits ou pas, il y a chez les juges, en ce moment, un côté «vertueur» qui ne sent pas bon. Oui, bien entendu, à la lutte contre la corruption. Non à ce climat délétère qui pèse sur la démocratie.
–Vous dénoncez aussi ceux qui confondent démocratie et football.
–Disons qu’il y a des hommes pour croire qu’on gère un Etat comme un club de foot ou une chaîne de télé. Pourquoi? Peut-être parce que ce sont deux bons modèles de ce «peuple fusionnel» qui est le rêve du populisme. Berlusconi et Tapie sont des populistes. Et ce populisme-là, c’est la version soft de la grande maladie de l’époque qu’est l’intégrisme.